 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
L'ULTIMA POBLACIÓ MARINERA PEL SUD DE L'EMPORDÀ
Tot i que dret a llei el municipi més al sud de l'Empordà és Santa Cristina d'Aro, que compte amb poc més d'un quilòmetre de litoral costabravenc, es pot dir que Sant Feliu de Guíxols és l’ultima població marinera de la comarca empordanesa que comença a Portbou fins a L’escala com a Alt Empordà i de L’Estartit fins a Sant Feliu de Guíxols, com a Baix Empordà. Les arrels de la població són històricament tan fondes que estan xifrades pels especialistes entre el 8000-7000 anys aC. segons es pot deduir a partir dels jaciments epipaleolítics de Sant Benet. Ja en el segon mil·lenni aC apareixen sepulcres de fossa i destrals neolítiques en les estaciones del Pinell i a Vilartagues. Per consolidar més les proves de l’existència de l’home en aquests paratges, en són testimoni les restes del poblat ibèric que estava assentat al Fortim o espigó dels Guíxols, que presentava una marcada influència grega, i que posteriorment assimilaria la cultura llatina. Més tard serien els romans i posterior cristianització de la població el que aniria marcant el futur de la seva gent. Es creu que fou entre els s.VI i el VII quan aquest enclavament conegut com “Guíxols” es passava anar denominant com a Sant Feliu de Guíxols, a través de la llegenda de Sant Feliu, conegut com Sant Feliu l’Africà. L’any 782 es van començar a fer les primeres incursions a l’Empordà per part dels Francs per tal de protegir la Septimània de les incursions i ràtzies bèl·liques per part dels àrabs. Girona fou lliurada al Francs voluntàriament a l’any 785 i Barcelona després d’un fort setge, va capitular a l’any 801.
Ja dins el s.IX es va consolidar la frontera, la “Marca Hispànica” o “Catalunya Vella” organitzant-se el territori en comtats. D’aquesta manera naixien els comtats de Barcelona, Osona, Girona, Empúries, Besalú, Rosselló, Conflent, Urgell, Cerdanya, Pallars i Ribagorça. Dins aquesta divisió territorial, Sant Feliu de Guíxols quedaria sota la jurisdicció del Comtat de Girona, que estaria regit a partir de la seva creació pel noble d’origen got, Rostany. Posteriorment, molts dels comtes de Girona també ho serien de Barcelona. La població començava a créixer en dos nuclis clarament diferenciats. Per una banda la població en front de la platja i el mar, i per l’altra la construcció benedictina que s’enlairava per la banda del costat de la riera al peu del Castellar.
Els monjos benedictins, serien els responsables de l’assentament en aquesta zona que amb els anys es convertiria en el cenobi benedictí de Sant Feliu de Guíxols, institució de gran poder i que es podria situar la seva fundació a l’any 968 quan Lotari I (941- 986), rei carolingi de França (954 - 986), els hi atorgava els drets d’explotació de totes les seves propietats. D’aquesta època en quedarien com a testimoni, la part inferior de la Porta Ferrada, les torres del Fum i el frontis romànic que es troba situat al nord de l’actual església parroquial.
En mica en mica, tant el nucli civil format per la població en general i que havia arrelat en la plana davant la platja i el mar, com el nucli religiós, es van anar expandint. Es creu que la població a l’any 1360 era d’uns mil habitants, contant artesans, servents, esclaus o religiosos entre d’altres. De les dues comunitats la que cada dia era més forta i amb més privilegis era la religiosa, tot i que en la part civil hi hagués algunes famílies benestants o gremis i confraries que englobaven a la gent que creava riquesa a la població, però ni de bon tros es podia comparar amb l’estament eclesiàstic amb gran poder polític, econòmic i de privilegis. Aquest poder va crear progressivament un estat de refús per part de la població, com també va passar en molts altres indrets davant de la cada cop més asfixiant societat feudal. La necessitat d’unir esforços va fer que es formes una “Universitat”, que en aquest cas no era cap facultat per a desenvolupar-hi estudis tal como avui s’entén aquest mot, sinó que es tractava d’una organització en principi d’artesans i mercaders. L’organització estava formada per tres jurats i un consell assessor de 30 membres, que en certa manera no disposaven d’un independència plena, sinó que juraven els càrrecs al batlle de la població, i aquest, actuava en nom de l’abat del monestir que era qui tenia de fet la jurisdicció superior sobre la població. Durant els s.XIV i XV la vila es va anar guarnint d’un sistema de defensa en base a la construcció d’una muralla que envoltava tota la població, excepte la zona monacal. Un cop acabada tota l’obra, aquesta disposava de nou torres de vigilància i defensa amb cinc portes d’accés a la zona emmurallada. D’aquesta medieval muralla, avui pràcticament no en queda res.
L'ARC DE SANT BENETDe la mateixa manera que la població en va encerclar en una zona emmurallada, el monestir també és va cenyir com un bloc emmurallat per a la seva pròpia defensa. Aquesta forma medieval va desaparèixer al llarg del s.XVIII quan els temps van canviar i de la mà de l’abat Benet Panyelles i Escardí va iniciar-se un seguit de reformes que son en part, les que avui es poden contemplar. L’abat Benet Panyelles, seria posteriorment des de l’any 1730 al 1743, nomenat com a bisbe de Mallorca.
El símbol més conegut d’aquestes reformes és l’Arc de Sant Benet. Es tracta de l’antiga portalada que permetia l’entrada a la zona entre les muralles i el monestir. Es tracta d’un portalada d’estil gòtic emmarcada per quatre columnes de pedra de gres coronades per capitells de tipus corinti. A la part alta i alt mig de la portalada hi ha l’escut del monestir i una imatge de Sant Benet. La imatge actual no és la original, que va ésser destruïda durant els primers dies després del cop d’Estat del 1936. En el Museu de la Ciutat, és pot contemplar el que queda d’aquesta imatge, una simple mà i encara molt malparada.
VILA MARINERA, PERÒ TAMBÉ INDUSTRIALSant Feliu de Guíxols ha comptat al llarg de la història amb un bon nombre de títols. La creació del mercat setmanal i la fira anual foren privilegis concedits a l’any 1323 pel sobirà Jaume II d’Aragó, dit “El Just”. A l’any 1443, en temps d’Alfons V d’Aragó, dit “El Magnànim”, la població va tenir el privilegi d’erigir un Consolat de Mar, similar al que ja disposava Barcelona. Des del s.XII també disposava del privilegi abacial de poder construir vaixells en les seves drassanes. Tot una sèrie de fets, que farien que la població fos molt activa, destacant dos grans sectors, el dedicat al mar i a la indústria, essent la surera la més important, tot i que la vinculada al món de les begudes, sobre tot vins i aiguardents, també tenia la seva importància.
Les tasques relacionades amb el mar eren molt àmplies. La pesca com a producte alimentari fresc pel consum més quotidià, els diferents processos sobre aquest peix com el salaó de la sardina i l’anxova, els estris i materials com botes i caixes pel peix, les xarxes i altres eines. La feina a les drassanes, tant pel que fa a les noves construccions i muntatges, com a les reparacions i manteniments d’embarcacions, que servien per abastir no únicament els vaixells dedicats a la pesca, sinó els transports mediterranis o transoceànics. Alguns d’aquests últims pel transport de mercaderies, però també per a transportar “somnis” d’aquells, que esperaven trobar un futur millor en el nou continent. Aquestes activitats també van obligar a protegir la part marítima de la vila, dels possibles atacs per part de corsaris o pirates. D’aquí la necessitat de construir una defensa en la part portuària, que es va fer realitat a l’any 1754 amb la construcció d’una fortificació, el “Fortim” amb bateries i canons, que si res més no, dissuadissin els atacs a la població. Durant molts anys el suro ha estat la indústria per excel·lència de la població. La existència de grans zones boscoses d’alzines sureres en el municipi i la gran avantatge del transport marítim a partir del port, feia molt fàcil el comerç d’aquest producte cap a molts destins. El sector no va estar mai dominat per cap gran empresa, sinó per petits tallers de caire familiar, que en molt casos i en època de gran activitat, va fer que molta gent preferís el canvi d’un treball dur, sacrificat i arriscat com era les labors del camp o del mar, per la feina en els tallers surers.
EL TREN DE SANT FELIU: "EL FELIUET"El 23 de març de 1887 va ésser inaugurat el carrilet que uniria Palamós amb Flaçà, que posteriorment estendria la seva línia fins arribar a Girona per la zona de Pedret. A part d’ésser un medi de transport per a persones, també va ser pensat per a servir pel transport de mercaderies, arran de l’activitat econòmica del port de Palamós, i de les poblacions de Palafrugell i La Bisbal. Sant Feliu de Guíxols, també era una població amb molta activitat i disposava d’un port amb molt moviment, a part evidentment de la necessitat de disposar d’un transport de passatges i una comunicació més directe i ràpida amb la capital, Girona. D’aquesta manera, el dia 29 de juny de 1892 va ésser inaugurada la línia ferroviària que uniria durant pràcticament 77 anys les dues poblacions. El dia 29 va tenir lloc la inauguració per part de les autoritats, i el dia 30 a les 5:00 es va iniciar el primer viatge. El recorregut era de 39,1 Km. i tenia aturada en deu estacions (Girona, La Creueta, Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Font Picant, Santa Cristina d’Aro i Sant Feliu de Guíxols), i tres baixadors (Llebrers, Esclet, Sant Pol de S’Agaró). En un principi l’estació a Sant Feliu havia d’ésser en el mateix passeig del Mar, però després de moltes dificultats, la línia va finalitzar en el mateix port, en l’espai conegut com el “Tinglado”. Un espai que actualment està en fase de recuperació. La raó principal de la construcció del tren fou la necessitats de connectar Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Cassà de la Selva i Girona, en base a la creixent activitat econòmica i industrial d’aquesta zona, sobre tot pel que fa a la indústria del suro. El tren va ésser un medi excel·lent tant pel transport de mercaderies com de persones durant molts anys, fins que tota una sèrie d’esdeveniments van fer que cada dia fos més inviable el manteniment i la supervivència d’aquest tipus de transport.
La millora de la xarxa vial, l’increment del parc automobilístic, de les seves prestacions cada vegades més amplies, el confort i la velocitat amb la considerable reducció del temps de desplaçament, la falta d’inversions i millora en la xarxa ferroviària, la manca de noves idees innovadores entre altres factors, van fer que aquest medi de transport cada dia que passava es convertís més en una obra desplaçada en el temps. Finalment, el 17 de març de 1969 la FEVE (Ferrocarriles Españoles de Via Estrecha) dictava l’ordre de supressió dels serveis i tancament definitiu de la línia. Aquesta ordre es faria realitat el 10 d’abril del mateix any. El darrer tren sortiria de Girona a les 17:16 h. per arribar a Sant Feliu de Guíxols a les 21:45 h. després d’haver passat i aturar-se a totes i cadascuna de les estacions del seu recorregut, per rebre l’últim adéu. El punt i final, el va donar el luctuós xiulet de la locomotora, abans de silenciar-se definitivament. Avui, el recorregut del tren s’ha convertit en un projecte ambiciós i prometedor i ha estat inclòs dins el macro projecte de les Vies Verdes. Un gran nombre d’itineraris per les comarques gironines per a descobrir la seva geografia i la seva gent.
UN ABANS I UN DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL
Catalunya en general i les comarques gironines en particular, van viure dissortadament de manera molt intensa el trasbals que va viure el país durant els diferents episodis emmarcats en una convulsió constant tant de tipus social, econòmic, polític i militar, ja des de principis del segle XX que es va iniciar amb flaire d’infortuni a partir de l’estiu de 1909 amb la Setmana Tràgica. El 13 de setembre de 1923, amb el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, en aquell moment capità general de Catalunya, va ésser una altra fita tràgica a partir de la qual, els successos es van anar accelerant, tant per una banda de la societat com per l’altra, per acabar tràgicament en una guerra civil de tres anys de durada. Però, el mal son per a Catalunya, no va acabar a l’any 39, sinó anys després. De tots aquest successos, les comarques gironines en general i Sant Feliu de Guíxols en particular, no van ésser cap excepció. Una part de la població i el seu patrimoni van patir les conseqüències de la bogeria d’organitzacions extremistes i criminals, més tard, la població va patir la guerra i les bombes que de manera indiscriminada van caure sobre la població més feble i la posterior represàlia i control per part del costat guanyador. La dictadura de Primo de Rivera va suposar un trasbals en la vida de la població, però sobre tot en la part municipal amb els canvis de govern propi d’aquestes situacions. Fins i tot, la tranquil·litat d’aquest període va suposar una calma laboral i un augment de l’activitat econòmica de la població. El que ja no fou el mateix va ésser a partir del 36 amb el cop d’estat del 17 de juliol i amb l’inici de la Guerra Civil. La població va viure moments tràgics com l’afusellament d’onze empresonats com a represàlia al bombardeig del creuer pesat “Canarias” a Roses i altres aldarulls i destruccions. Encara més cruenta va ésser la situació de la població davant els bombardeigs per mar i per aire, per part del ban nacional, amb un total de 14 accions la majoria procedent de l’aviació italiana que tenia la seva base a Mallorca. Acabada la contesa militar va venir el període d’un canvi radical en tots els àmbits de la vida de la població, alguns d’ells de trista memòria. Poc a poc, la vila va anar desenvolupant-se fins arribar als anys 50 que naixeria un nou motor econòmic que ja entrats els 60 es consolidaria cada cop més; el turisme.
ARRIBA EL TURISME
El turisme que va començà tímidament als anys 50 i que mica en mica va anar creixent, va significar per la població com un globus sonda pel fet que el gran puntal industrial que havia estat la industria surera començava a davallar. Per tant, les conseqüències començaven a ser econòmicament desfavorables per moltes famílies i la vila en general, i amb l'arrivada de turisme, una nova perspertiva de furut s'obria per la gent de Sant Feliu de Guíxols, com moltes altres poblacions del litoral gironí. L’inici de les activitats turístiques van significar noves sortides en sectors que, o havien estat poc significatius o pràcticament inexistents, com poden ésser la construcció, el comerç o la hostaleria. L’embranzida del turisme de masses a començaments dels seixanta era ja inaturable i va tenir la seva cara desafortunada, com dissortadament ho van ésser altres llocs de la Costa Brava, pel fet de les especulacions o actuacions urbanístiques desafortunades i despòtiques que van danyar irreparablement entorns idíl·lics, pel benefici d’uns quants, per comptes d’un desenvolupament respectuós amb l’entorn i en el marc d’una economia sostenible pel bé de tothom. Algunes d’aquestes dèries malaltisses d’afany d’obtenció de diner fàcil va ésser per exemple els enderrocaments d'edificis singulars de gran valor arquitectònic per edificis banals sense cap mena de gràcia, tot i que afortunadament encara en queden dempeus, com a Can Patxot, Can Mainegre o la Casa de la Campana. Un altre malaurat exemple, fou la destrucció del passeig de Sant Elm, que avui seria una preuada joia urbanística de la ciutat, i que ha estat convertida en un munt de totxos. Al marge dels desastres urbanístics i especulatius, el turisme també cal mirar-l’ho des de la banda positiva donat que va portar progrés i es va convertir en una font d’ingressos importants per molts sectors, en tota la Costa Brava i a Sant Feliu de Guíxols en particular, i a més que va aparèixer en un moment de clara necessitat per la davallada sobre tot de la indústria surera.
SETMANARI DE LA COSTA BRAVA: ÀNCORAEl 30 d’octubre de l’any 2007 la revista que va néixer a Sant Feliu de Guíxols, complia el seu 60è aniversari. Quedava llunyà aquell 30 d'octubre de l'any 1947 quan Enric Descayre i Salgas, amb una colla d’amics creava un setmanari que només disposava de quatre pàgines i que inicialment es va batejar amb el nom de “Chut” que era la manera de l’època, perquè cap organisme oficial es posés nerviós a l’haver de dir “Xut”, para correcte en català per a denominar el cop que se li dóna a una pilota amb el peu. I la raó no era cap altre, que la de donar nom a un setmanari en vocació esportista. A partir de l’1 de desembre de 1949 canviaria el nom pel de “ÀNCORA” amb nous continguts, amb noves seccions al marge de les purament esportives i amb un nombre més ampli de pàgines.El projecte iniciat per l’Enric Descayre va tenir continuïtat a l’any 1956 amb Margarita Wirsing i amb Claudi Isern des de 1972 fins el 1992, per continuar fins els nostres dies.
ÀNCORA, es defineix com un setmanari guixolenc d'informació general comarcal, on en les seves pàgines hi tenen cabuda treballs literaris, poesia, informació esportiva, gràfica, noticiari local, història guixolenca d'altres temps, informació municipal, concursos, passatemps o acudits entre molts altres. Ha mantingut una línia sempre apolítica i amb una marcada defensa dels interessos de la ciutat i la seva gent, mantenint sempre una posició independent, neutral i objectiva, no tancant mai les portes a altres opinions que respectuosament poden ésser contràries als criteris o punts de vista exposats.
ESPAI DEL METGE I DE LA SALUT RURALA través del millor i més complert portal dedicat als museus de les comarques gironines, www.giromus.cat es pot comprovar que a Sant Feliu de Guíxols hi ha l’únic museu dedicat al metge i a la medicina rural. Hi ha varis dedicats a la farmàcia, però cap més a la medicina. El museu disposa d'uns amplis espais dedicats a la figura del metge, fent una especial incidència en l'àmbit rural. Es un espai que fa una clara al·lusió a la figura del Dr. Martí Casals i Echegaray. El Dr. Casals, va néixer a la ciutat de Mendoza (Argentina) a l'any 1902. De molt jove es va traslladar a Catalunya, i estudià medicina a Barcelona, obtenint la llicenciatura a l'any 1928. Va tornar a l'Argentina on hi va residir des de 1929 a 1932. A l'any 1934 arriba a Castell d'Aro per a substituir al metge que hi havia en aquesta zona.
D'aquesta manera el Dr. Casals es converteix en el metge rural de l'Anella d'Aro, Santa Cristina d'Aro, Castell d'Aro i Platja d'Aro, així com de totes les masies de l'entorn, a més de tenir residència i consulta a Sant Feliu de Guíxols. La col·lecció conté un total de 850 peces. D'aquestes 224 no són utillatge mèdic en sentit estricte, sinó que es tracta de mobiliari i estris de despatx, consulta, vestimenta, equipatges o fins i tot medis de transport que va emprar com la bicicleta o la moto Guzzi. El museu també disposa d’objectes d’altres metges cedits per la família del Dr. Josep Blasco i Josep Ruscalleda. Es un museu obert a les donacions que els particulars o professionals puguin fer de tot tipus de material vinculat amb la medicina o també, d'experiències de persones que hagin tingut una relació amb els metges esmentats o d'altres en general.
SANT ELMEl primer enclavament conegut va ésser una fortificació, avui totalment desapareguda que s’assentava en el fossar de Sant Elm que s’endinsa cap al mar pel petit cap de Garbí. Hi ha haver una primera capella construïda a l’any 1452 que ja estava dedicada a Sant Elm, però que a l’any 1696 va ésser destruïda per les tropes franceses juntament amb la fortificació.
La capella actual data de l’any 1723, etapa per la qual va ésser dedicada també a la Mare de Déu del Bon Viatge. Va quedar malmesa durant el període de la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, s’hi va fer una primera restauració a l’any 1943, i a l’any 1993 es va acabada d’arranjar que és com es pot veure avui.
Aquest indret s’ha fet molt conegut perquè segons expliquen és on Ferran Agulló i Vidal (Girona,1863 - Santa Coloma de Farners,1933), va fer esment que la costa gironina per les seves característiques s’hauria de batejar com a Costa Brava. + Informació: GPS > Latitud N 41.774662º - Longitud E 3.027806º - Altitud: 83 m.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |